Iconografia de Santos Aperreados II

ESTUDIANT TIPUS B: l’Anarcopamfletista

Nom científic: retrofuturistum casposum.

Tendències sexuals: Promiscuïtat i pastilla del dia de després.

Animal totèmic: Polls amb gos.

Iconografia bàsica: Flauta i gos petaner. Tot tipus de banderes i símbols malgrat l’anarquisme. Xandall amb obertura als camals per mostrar el rebuig a la cultura higiènica àrab. Aro atorgat pel Déu Macarrus. Ordinador Apple i claus del Mercedes.

Llibres de capçalera: Diccionari de Facundo Cabrales, El capital, Com ser funcionari i antisistema al mateix temps i Tota la Història universal explicada a partir d’una lasca. En alguns casos és possible no trobar llibres al voltant d’aquest sant. Vénen de tradició pamfletària.

Miracles: La tradició els atribueix el poder de convertir la legalitat en il·legalitat, fer reviure l’ “esperit progre” a tots aquells qui el van tenir i han envellit prematurament. A partir de l’oKupació de l’UAP (Univers Autònom Paranormal) la historiografia moderna també li reconeix el miracle de multiplicar els vots i peixos.

Frases o hâdits atribuïts al sant:

• “ Company!!!!!!

• “ Això no es pot dir! Veta la llibertat d’expressió!”
  
  
• “Aquests resultats estan manipulats. No reflecteixen el que havia previst!”
  “Ment oberta maricón!”

• “Et dic que no utilitzis el "jo", utilitza el "nosaltres": Els números sí que poden substituir a les persones”

• “ Els anys que passo a la facultat creixen a raó geomètrica i la meva carrera política ho fa a raó aritmètica”

Confessions conservades: “ Estic nerviós, avui em toca presidir l’assemblea. He fet 50 pancartes, he robat 2 megàfons i he perdut la virginitat per tercera vegada, aquest cop de la amb el sillín de la bici del bicing. És un moment transcendental de la meva biografia ja que arribar a presidir l’òrgan representatiu de tots les estudiantes (utilitzo el femení per ficar-me a la butxaca a les jamelgas) i ses persones que volten per aquí i per allí (ara utilitzo el “ses” i el “allí”[1] per solidaritzar-me amb el concepte de Països Catalans, o hauria de dir Països Catalanes?) i pot arribar a nivells de popularitat del 0’2 %. Més o menys com l’Obama però sense corbata. Crec que està en les meves mans superar l’actuació del fill de Lerroux, que volta per aquests passadissos sense saber el que estudia. Porto 20 anys aquí i no l’havia vist mai! M’inquieta el seu accent andalús, sembla més ranci que el meu tortosí! [(...)][2]”

[1] No confondre amb l’ “allí” de la llengua imperialista espanyola.
[2] Fragment il·legible. Motiu: Taques de tinta de ploma Montblanch.

Iconografia de Santos Aperreados I

Inauguració: aquesta secció crítica no neix amb voluntat constructiva, sinó CORROSIVA. Sí, exactament. Ser capaços de riure amb i de tot, de ser dolents i cruels però simpaticots i alegres al mateix temps. No demanarem perdó per qui pugui sentir-se ofès (avui li toca a un, demà a un altre...no farem distincions però tampoc serem neutrals). Per què no? Perquè sense dret d’ofendre no hi ha llibertat d’expressió, repeteix constantment San Cucufate. I perquè bé, ho considerem un exercici retòric sense voluntat transcendent i absolutament necessari per la nostra salut mental i la de tots els sants. Per qui vulgui compartir un punt d’humor o malícia, la nostra direcció de correu és pública, gratuïta i inofensiva. I per cert, Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia.

-------------------------------------------------------------------------------------

ESTUDIANT TIPUS A: El faraona

Nom científic: Pijus malleficarum.

Tendències sexuals: zoòfil (capaç de fer autofotosíntesi)

Animal totèmic: Gossos fidels, cavalls domèstics i arpies.

Iconografia bàsica: Bufanda clàssica embolcallada al coll, bolígrafs de “la Caixa”, motxileta preescolar i sabates victòria blanques nuclears.

Llibres de capçalera: Mein Kampf para adolescentes, El príncep de Maquiavel, Como faraonizarse y no morir en el intento, Diari de Bridget Jones i Lenguaje del abanico bauhaus.

Miracles: Es diu que va acostar-se a un coix i el va asseure en una cadira de rodes tirada per cavalls domèstics. També se li atribueix el miracle de convertir l’aigua del riu Llobregat en verí.

Frases o hâdits atribuïts al sant:

• “ Alaaaaaa mira aquella de la faldilla lu que semblaaaaaa!”

• “ Millor que t’arrosseguin a arrossegar-te”

• “Per una bona nota chupo el que faci falta!”

• “Emborratxar-se és un fet social, com la immigració”

• “El negre no afavoreix la pell”

Confessions conservades: “ 3 del 3 de l’any del cavall. Em disposo a cavalcar fins al lavabo però m’he deixat les botes de disseny. Porto una compresa amb la il·lusió que m’hagi baixat la regla. Avui tampoc. No ho podré explicar al fotolog. El panchito peruano em porta el pepino facial de la Presley. Té un gust amarg. Com el meu cor. Cal tallar-me mig centímetre de la meva rossa cabellera per no semblar un assembleari d’esquerres i maçó. Estudio Història perquè puc compaginar-ho amb l’alemany. Ara mateix em trobo en procés de traducció dels discursos d’Angela Merkel (Jo també sóc un democristià). Quan em pregunten, aquells imbècils ignorants, per què estudio Història penso: cal reconstruir la meva dinastia, però dic: Recoge las rosas muchacha y clávate las espinas”

Santo Dígame: a títol de perdó

Passa sovint: Internet és un niu de possibilitats i sorpreses. El "poder de la palabra" resulta ser propietat de tots els qui el reivindiquen. Però el "Poder de la Palabra" que apareixia entre els nostres blogs favorits no era el que preteníem, ni de bon tros. Astorats hem quedat -San Cucufate de poc té un atac d'ansietat i a Santa M. Magadalena li han passat mil coses pel cap que ara no recorda- en veure la pàgina web que apareixia amb el link. Demanem perdó per tots aquells que se sentin traïts; aquesta potser els deixarà més satisfets: http://www.epdlp.com/

Abraçades metafísiques a tots i a totes.

Santo Dígame: Nothomb i el plaer

Ens plau inaugurar la secció "Santo Dígame", on diversos fragments de textos, textos sencers, frases anomenades cèlebres, paraules, silencis...donaran sentit a la nostra manera de veure les coses (o no), tot afirmant el nostre dret legítim a ser sants. Comencem doncs, comencem:

Amélie Nothomb

Text de La Metafísica de los tubos

"Desde hace mucho tiempo, existe una inmensa secta de imbéciles que oponen sensualidad e inteligencia. Es un círculo vicioso: se privan de placeres para exaltar sus capacidades intelectuales, lo cual sólo contribuye a empobrecerles. Se convierten en seres cada vez más estúpidos, y eso les reconforta en su convicción de ser brillantes, ya que no se ha inventado nada mejor que la estupidez para creerse inteligente.
El deleite, en cambio, nos hace humildes y admirativos con lo que lo produce, el placer despierta la mente y la empuja tanto hacia la virtuosidad como hacia la profundidad. Se trata de una magia tan potente que, a falta de voluptuosidad, la sola idea de voluptuosidad resulta suficiente. Mientras existe esa noción, el ser está a salvo. Pero la frigidez triunfante está condenada a celebrar su propia insustancialidad.
Uno se cruza a veces con gente que, en voz alta y fuerte, presume de haberse privado de tal o cual delicia durante veinticinco años. También conocemos a fantásticos idiotas que se alaban por el hecho de no haber escuchado jamás música, por no haber abierto nunca un libro o no haber ido nunca al cine. También están los que esperan suscitar admiración a causa de su absoluta castidad. Alguna vanidad tienen que sacar de todo eso: es la única alegría que tendrán en la vida."

Retaule del S.XXI

Ha estat trobat a la UAB un retaule que data del segle XXI. L’autor/a és totalment desconegut/a malgrat que la seva línia ideològica és bastant clara. Tot i que en tenim notícies des de fa una setmana, el retaule estava confiscat per Helena Kirchner, una monja de la ordre dels quantitatius, i custodiat per éssers assemblearis. La redempció té moltes formes.

A partir del dia que fou rescatat, aquest retaule comença a ser objecte de rigorosos i subjectius estudis. Alguns estudiosos afirmen que es tracta d’una nova heretgia educativa i que no és revelada als creients sinó que tan sols cal un grau d’imaginació (imaginons) i un xic de màgia. D’altres prefereixen interpretar al Déu (que modestament queda en un segon pla i per duplicat) com a observador de l’apocalipsi educativa, aquí representada com la crucifixió del seu fill a la terra ( corre el rumor que els apòstols, democràticament reunits, van entregar el cos a una societat de masses impulsiva i carnal).

Agents especials han pogut interpretar tots els personatges que apareixen en el retaule. Nogensmenys s’han trobat serioses dificultats a l’hora d’identificar a la figura femenina agenollada als peus de la creu. La versió que compta amb més adeptes és la que afirma que podria tractar-se d’una companya del crucificat d’origen valencià de la dinastia de Jaume I. Pel que fa la verge, no entrarem en la qüestió tant debatuda en llibres best-seller com el Codi da Ricci sobre la seva sexualitat, però si suggerirem que el film transamerica podria tenir quelcom a veure. No deixa de ser intrigant el gest del personatge que es situa a la nostra dreta: demana perdó? Observa estoicament? O es tracta d’una reacció metafísica davant de la soledat?

La comunitat de fidels que ara reclama la propietat del retaule ha rebut la troballa com una empenta per seguir predicant el retorn del messies en terres universitàriament autònomes després del desengany que va suposar la no resurrecció en tres dies. Actualment aquesta comunitat està sent fortament reprimida en els tribunals inquisitorials de la Santa Facultat de Lletres.

Com passa sovint, la repressió no comporta l’anulació de la doctrina i en la comunitat de fidels perduren els missatges intel·lectuals i antiintel·lectuals del Messies. Per sempre. Si sempre és una paraula impossible, com a mínim durant un temps.