Iconografia de Santos Aperreados IV

Retornem a la nostra sèrie d’aperreamientos de nou inspirant-nos en la diversitat de la fauna dels joves estudiants, sempre més i més sorprenents. Llarga vida a tots ells i salut!

Alerta: sentim ferir sensibilitats però aquesta entrada conté algunes paraules textuals d’estudiants tipus C en qüestió. En tot cas, sempre els queda posar una denúncia a la protectora d’animals.

Estudiant tipus C (de capullo): el blocaire dummie

Nom científic: transgressoribus reaccionarius

Tendències sexuals: ocultació permanent de la penetració del dit índex a les fosses anals, misogínia barrejada amb automobilisme

Animal totèmic: mastí sense pedigrí besnét de Pluto. Olfacte: -2,5. Miopia: 6,7.

Iconografia bàsica: absència de coll (i per això triat per al famosíssim anunci de Lizipaína) resultat d’una radiació o mal estat dels aliments en l’etapa de nadó, gavines sobre fons blau, excrements que simbolitzen els seus discursos verbals i escrits, palangana/ orinal, dos rombes a la solapa de la camisa imposats pel síndic de greuges de la Generalitat que llueix com a trofeu i reconeixement de la transgressió de les seves idees (com si fossin seves...)

Llibres de capçalera: De com els progres i les dones acabaran amb el món al 2013, Eso que veo eso que odio, Com parlar bé de mi sense que es noti o Narcís també usa la cançó protesta, Col·lecció dels contes de Wilfredo el ranci (la seva preferida, manual didàctic que l’acompanya des de la més tendra infància): Wilfredo el ranci es queixa dels preus de la fruita, Wilfredo el ranci aprèn de Schopenhauer, Wilfredo el ranci va a Barcelona i flipa, Wilfredo el ranci se’n va d’autopromoció, Wilfredo el ranci aprèn a escriure de sí mateix en negreta i subratllat.

Miracles: canviar el perfum/eau de toillete de l’alè per cada frase insultant que pronuncia, hipersensibilitat per detectar genitals, pits i ecologistes a quilòmetres de distància, capacitat de metamorfosejar-se de vegades en Salvador Sostres, d’altres en Pilar Rahola amb barba. Mimetisme amb els personatges de color blau i gris (mai vermells), fet que fa que se li atribueixi el miracle d'inventar o plagiar elegantment paraules com sociata (però mai convergiata).

Frases o hadits atribuïts al sant:

· “Déu no existeix però si existís seria home, heterosexual i blanc...per alguna cosa va separar la llum de les tenebres”

· “Què pretén aquesta guarra? Torturar als pobres homes? Posar calents als pobres anormals que compren El País cada cap de setmana?”

· “Un parell d'anònims han deixat la seva marca amb insults, d'altres m'han titllat d'envejós i algun m'ha recomanat anar al psiquiatra amb l'argument “estàs fatal xaval” ”

· “ No seria el primer cop que una mosqueta morta amb la que surto s’acaba convertint en una filla de puta després de la ruptura. Digueu-me masclista, però no hi ha anatomia femenina, per espectacular que sigui, que justifiqui renunciar als teus drets”

· “ Si al final ser dona maltractada surt més a compte que fer-se el Carnet Jove...”

· “De fet, una de les meves velles aspiracions professionals de sempre és convertir-me en pixelador de pornografia japonesa, una feina agraïda i amb molt de futur”.

· “No tinc res en contra de la truita a la francesa, però no és un platarro de peus de porc amb naps. Misèria”

Confessions conservades: Me la posa molt dura que la meva entrada número 100 sigui la del dia després de que el Barça hagi guanyat la seva tercera Champions. De fet, mentiria si digués que no m'ho he fet venir expressament. Mai m'hauria vist a mi mateix com un màrtir. Ara em falta escriure un llibre (podria titular-se "la meva causa" o "la meva lluita"), esdevenir un líder carismàtic, encapçalar un moviment de masses i prendre el poder. Canviant de tema a la manera transgressora que em caracteritza, us diré que la meva total aversió a les compres té com a conseqüència que em faig durar la roba al màxim i, dels tres banyadors que tinc, dos s'han donat de sí per l'ús i el tercer és la cosa més lletja que hagi vist mai. Fins al punt que podria competir amb els màxims exponents del glamour made in Costa Blanca. No sé jo la Costa Blanca, però a Sitges els gays ens fan un favor sempre i quan signifiquen una reducció de la competència de cara al pillatge de femelles, i això és d'agrair. El passat dissabte, fent les últimes compres de cara a la mona -carregament de refrescos i alcohol-, vaig poder presenciar una escena impagable d'amotinament espontani al Mercadona del poble. Tots hem conegut homes sensibles (no confondre amb homosexuals o tios que van de sensibles per a follar). L'home sensible és aquell que en la seva infinita ingenuïtat s'ha cregut el discurs femení de la disponibilitat emocional i està disposat a compartir amb ella tot el que li passa pel cap. Evidentment jo no ho sóc. Jo tan sols em dedico a escriure aquestes quatre merdes amb paraulotes, sorpreses i imatges prohibides per passar l’estona com un marcià més.”

Posturas... para no dormir!

Ho hem intentat. Ho hem intentat. Llegir-lo i criticar-lo. Però és que... Per molt gran que sigui la biblioteca (o la casa) no sabem on deixar-lo (guiño guiño pisotón pisotón). No ens agrada la gent que parla sense saber-ne, si no és que ho fa molt bé. Llavors és admirable. En els temps moderns de l'ergonomia i les polítiques del govern per afavorir que els oficinistes no pateixin mal d'esquena i els treballadors d'obra puguin obrir-se el cap amb més comoditat...qui pensa en els lectors? No ho sabem. Però Wickham segur que no.

Estimats lectors, vet aquí els motius -argumentació logico-racional- pels quals la nostra missió impossible mereix d'ésser dignament estudiada -de manera altruista i sense subvencions de la Unió Europea; sí sí, doble mèrit!-. Com molt bé diu el refrany: "No dejes para mañana el apocalipsis que puedas hacer now", així doncs us expliquem : LA TERRIBLE HISTÒRIA DE COM ELS INTENTS PER LLEGIR “UNA HISTORIA NUEVA DE LA ALTA EDAD MEDIA” DE CHRISTOPHER WICKHAM VAN FRACASSAR UN DARRERE EL ALTRE.

1. Agafar el llibre de la prestatgeria

El prestatge de llibres que parlen de l’època medieval és fàcil de veure. Bàsicament és aquell espai que està entre la Història contemporània i la Història contemporània. L'únic motiu pel qual és lògic que Wickham ocupi aquest espai és que de vegades, a la universitat, la qüestió és ocupar. Quan vam retirar el llibre ja sabíem que la història medieval tenia un gran pes. El que no sabíem és que podia fer tant mal. Tampoc no sabíem que es necessitava molta mà esquerra...perquè la dreta tota sola no pot amb wickam sencer. Així doncs, tenim a un llibre pels terres i un canell destrossat. Primer impediment per passar les pàgines.

2. Recollir-lo del terra

Doncs no, l'ergonomia més clàssica no s’aplica tampoc a wickham ja que ----com podeu veure pel cul en pompa si els texans ja et van justets justets perquè encara no has començat al dieta d'estiu...sisis....els treballadors de la llibreria ben divertits amb el panorama si més no engrescador...i a més aquell dia la roba interior de....en fi! un desastre! Aquí va ser quan vam descobrir que agafar el llibre del terra significava tortícolis aguda. Bé, no ho vam descobrir en aquest precís moment sinó unes hores més tard a la consulta del metge. Per aquesta raó - perquè no volem que es repeteixi- mostrem als nostres estimats lectors la postura correcta:

3. Llegir-lo

Advertència prèvia: la dislèxia no es contempla, com tampoc sembla que l'editor i l'escriptor de “Una historia nueva para la alta Edad Media” hagin pensat massa en aquell lector nocturn que vaja, veurà totes les línies unides entre sí per un escàs ritme narra....volem dir, per una escàs interlineat. Dit això anomenem les diverses amenaces que comporta aquesta lectura:

a) llegir-lo de manera que el teu rostre fins ara encantador i estimat (o no) pugui ser exposat a un estat de risc de grau 2 (2 kilograms que et cauran a sobre quan els braços et comencin a tremolar). Nosaltres no ho em comprovat però ens han comentat que la mort per asfixia és poc agradable.

b) Llegir-lo de costat (al llit): Llegir-lo de costat és possible ; el preu però, doblement car. Cal comprar-se un llibre per les pàgines parelles (a la dreta del cos del lector), l'altre per les imparelles (a l'esquerra) , a part d'un matalàs resistent - dels que anuncia Constantino Romero-.

c) Llegir-lo a la platja: llegir a la platja sempre ha estat un repte. I ja sabem què passa quan a la dificultat de la calor, les onades del mar, els massatges bucòlics, la sorra....s'hi afegeix un wickham! odiaràs més del que ja ho fas la costa tarragonina! Es important aprendre a diferenciar els granets de sorra de la lletra impresa. T'estalviarà estar rascant una pàgina sense cap resultat aparent. podríem desdoblar la secció en platja nudista i platja victoriana però ens ho estalviarem...el lector pot imaginar quins diversos perills comporten ambdues variants! per descomptat...el bronzejat no tan sols no serà uniforme sinó que amb una ombra tan gran hauràs de veure-te-les amb la família del costat, a la que tampoc el sol farà justícia.

d) Llegir-lo a classe: La més estesa. Evidentment no per part del l'alumat sino per aquelles personetes que diuen ser mig menorquines-mig aspirants a la presidència d'argentina i que en passar dit material a powerpoint....un moment?¿ però com l'ha llegit?¿ senyores i senyors, hem arribat a un punt on la lògica ens ha fallat...no ho entenem, manca qualsevol explicació racional-.

Aprofitarem les pàgines del llibre per suicidar-nos a cops de foli. Perdoneu la potser (o no) excessiva passionalitat de la que s'ha fet ús però la proximitat de Sant Jordi ens requereix un to un xic més melodramàtic de l'habitual....

Una paraula per acabar

dues

o tres màxim

BENTORNATS!

Cultura e Historia de Campaña

Los Canguros del Yucatán

Sé que he sido objeto de añoranzas y pesares, no importa , he vuelto.
Para hablar hoy de algo que nos preocupa a todos mucho. Podríamos hablar hoy de la moral, o de la ética, podríamos hablar de la inteligencia, de la curiosidad, de los conocimientos y por ende de los prejuicios que a raíz de estos se desarrollan en esa parte tan molesta del cuerpo que llamamos cerebro.
Podríamos hablar hoy de los anhelos, de las inquietudes, de las investigaciones, de los descubrimimientos, de los descubridores y de los descubiertos, de la reinvención de lo que ya conocían los nativos de un medio nunca visto para ese atajo de arrogantes que hoy conocemos como Europeos.
La pobre mujer Fenicia nunca hubiera habría satisfecho los apetitos de Zeus si hubiera sabido que su nombre iba a englobar a un puñado de tierra cuyos habitantes se creerían en el ombligo del Mundo. Muy probablemente , de saberlo, habría escarceado con Mitra o algun otro dios oriental menos propenso a los camuflajes taurinos.
Pero ya que habeis sacado el tema de los descubrimientos, los europeos, la arrogancia hablemos de ellos. Hablemos pues de dos casos que pese estar diferenciados en el tiempo por siglos, ambos participan y disfrutan de un grado de estupidez humana muy interesante.
El primero lo encontramos hablando de la curiosidad y de la necedad de mano de uno de los exploradores españoles que se adentraron en el Nuevo Mundo. Ávido de descubrimientos y de logros expedicionales el descubridor vió montañas y ríos y valles y como descubridor gentil que era, decidió que el nombre justo para esos lugares sería el que tuvieran a bien llamarles sus nativos, quienes sin duda ya deberían haberles atribuido un término.
Así el explorador cogió a un nativo y le preguntó como se llamaba la península en la que estaban y el indígena le respondió Yucatán dicen la mayoría de los estudiosos en el tema, que Yucatán en maya significa "No te entiendo". Por supuesto el español, ufano del glorioso imperio al que pertenecía no se le había ocurrido que a un pobre indígena no supiera castellano en el Nuevo Mundo siendo una lengua tan socorrida y tan bien estructurada (a mi juicio, la mejor lengua para insultarse y para toda la terminología despectiva).
De hecho es fácil que la historiografía y las filologías demuestren que en muchos lugares de America Latina encontramos el valle de ¿Quemeestasdiciendo? el río de ¿peroquediceeste? y el monte de Solohablojaponésycheco.
El deseoso y poco reflexivo explorador español, creyó de verdad que el lugar se llamaba Yucatán y así ha quedado para la posteridad siendo hoy un distrito más de México.
Pero aún más necio si cabe fue otro , como no, explorador inglés que unas pocas centúrias mas tarde llego a lo que hoy conocemos como Australia.
La situación es la misma pero con diferentes entidades. El inglés en el papel de español, el aborígen australiano como maya y el canguro en vez del Yucatán.
El inglés que no podía concebir que el aborígen no hubiera asistido a ninguna academía en Oxford o que al menos tuviera el titulo de Opening, le preguntó como se llamaba ese animal que conocemos hoy como canguro.
El aborígen contesto, como su homónimo maya. No te entiendo . Pero el hábil inglés no supo captar la etimología australiana y con ese nombre aun se conoce hoy a ese marsupial saltarín.
Si bien es verdad que recientes estudios hablande que existe una posibilidad que la palabra abórígen de "canguro" se parezca a la de "No te entiendo" y que si le estuviera respondiendo al explorador británico su improbada veracidad me permite hoy atestiguar con estos dos ejemplos adodne la arrogancia humana, la egolatria, el egocentrismo, el europeocentrismo latente en el pasado a partir de este momento, en el presente en el instante que escribo estas palabras y en el futuro inmediato a escribirlas me permite abogar hoy por una humildad más grande y mas humana en realidad y por un intercambio cultural que dista mucho de esta globalización que vivimos , más destinada a deslocalizar empresas y coser balones que a deshacer los errores y restañar las heridas, de un pasado , que recordemos como dice el excelentísimo J. E. Ruíz-Domènec llega.......!Hasta ahora mismo¡

Afectuosamente

San Wenceslao

Cultura e Historia de campaña

Compañeros, se inaugura hoy una nueva sección de San Pedro Quiere Rosquillas, cultura e historia de campaña, todo lo que aquí se redacta ha sido refinado por todo un grupo seleccionado de entre los orangutanes mas mordaces. Aquí en cada capítulo os daremos las herramientas necesarias para salir del paso en cuanto a anecdotas que nunca os han sucedido y datos que en una conversación, tertúlia o reunión sectaria (como ciertas asambleas que yo me se ) os harán parecer conocedores del mas vasto mundo de las chorribobadas lo cual alimentara las risas y quiza el interés del mundo por vosotros, por supuesto en cualquier aplicación posterior de los datos de SPQR en el mundo real requerirá un reconocimiento o promoción del mismo por el usufructuario de nuestro esfuerzo (y el de los orangutanes).

Afectuosamente: San Wenceslao




CAPITULO 1 " POR UEBOS"

Quantos nunqua venien de cualquier malaltia

estos eran cutiano e muchos cada dia

untabanlos con ello e avien meioria

nunqua lis era uebos buscar otra mengia

Gonzalo de Berceo, Estoria de Sennor Sant Millan, pag 57

Abriremos este episodio por la contaminación erótica del termino del medievo UEBO.

¿Quien no vería esta expresión y acusaría de falta de ortografía, de falta de cultura , de falta de amor por si mismo al escribir una palabra sin H y sin V. Bien a todos esos sabelotodos digamosles "Yo estuve allí cuando la palabra UEBO fue escrita sin H y con B."

¿Quien no ha dicho alguna vez "por mis huevos" "por mis peludos hombrecillos" "por mis amigos rizados" ?

La expresión "por mis huevos" o su evolución "por mis cojones" tiene, puedo afirmarlo una base errónea.

Acudamos al diccionario y veremos:

-Uebo: m. sing. Necesidad, menester, condición sine qua non

es decir la expresión tiene su origen en la coherente construcción "Por Uebos" osease por necesidad.

Pero por supuesto la mente humana, calenturienta lo ha genitalizar todo. Hay cosas fantásticas en esa zona que nos hacen crear ese huevocentrismo que todo lo anhela y ambiciona.

Así que al decir "por Uebos" es impensable que nos refiramos a otra cosa que a nuestra virilidad (más o menos viril en función de la persona o asambleario) .

Amigos, que vuestros atributos no os engañen, hay palabras más allá de ellos, en cuanto a gramática se refiere, no os conformeis con alegorías a vuestros genitales, la etimología llama a vuestra puerta, abridla ¡¡¡¡¡

Así que cuando en un examen escribaís" Los Pueblos del Mar invadieron el Egipto de Menefta por uebos" que nada ni nadie pueda deciros que sois unos ignorantes ( al menos en lo que a uebos se refiere) .

Espero que os haya gustado: os dejo con unos cuantos versos que espero satisfagan vuestras necesidades de genitalizar la palabra y en concreto la poesía. Ahora si con los huevos de siempre.

¿ De qué sirven tantos bríos

si en vuestro jardín de gloria

han de subir de su noria

tan solo arcaduces vacíos?

Quevedo, Sátira a una mujer que , viéndole enamorado, se casó con un capón vs 21-24

San Wenceslao

Iconografia de Santos Aperreados III

PROFESSOR TIPUS A: Hispanista Jesuïta

Nom científic: BaronusDandius.

Tendències sexuals: dominante alfa, espalda plateada dissimulat amb château i ulleres de pasta gruixuda.

Animal totèmic: Hispania és terra de conills i se’ls mengen les àguiles imperials.

Iconografia bàsica: coronilla en forma circular dirigida cap a l’astre solar. Coll tancat o alt però sempre negre. Pantalons rònecs acompanyats de moviments pendulars de la cadera com demostrant la teoria de Gal·lileu. Tres o quatre llibres sota el braç embolicats amb paper de diari, preferentment La Vanguardia o l’ABC. Vesteix els hàbits jesuítics de l’ordre dels Carcelarios. Sovint se’l pot trobar menjant un formatge García Vaquero.

Llibres de capçalera: El balcón: cómo ver la plebe no intelectual desde tu casa; La Hansa y yo; ¡Esos benditos jesuitas!; Diccionario de sinónimos; Diccionario de la Real Academia (¿y cómo aprendo yo fonética?); Santa Catalina y la Reina Isabel la Católica, dos ejemplos de vida casta y ejemplar; Dios gana a Sócrates.

Miracles: Se li atribueix el miracle de treure-li la gràcia a qualsevol acudit i de transformar la pedra en poder i el poder en pedra. Miraculosament col·loca els nens catalans al “limbo”, per això se l’ha proclamat patró de castizos i castizas del món.


Frases o hâdits atribuïts al sant:

• ¡ Las cifras vacías o carentes de sentido por la encedida pasión del debate demográfico...!
  

• Esto...van dos jesuítas ...y se acuestan juntos en un colchón y adivinen...salen tres jesuítas y uno sin coronilla!
  

• El balcón, la base de nuestra justa y santa democracia.
  

• ¡Qué situación tan CARNAvalesca!

Confessions conservades: “Día uno de la anunciación del Señor. Una mañana castiza. Me dirigiré a mi Cathedra para iluminar a mi plebeya audiencia con mi pasmoso saber. Antes, no obstante, visitaré el despacho de mi maestro. Lo hago des de los dieciocho años y, como todas las tradiciones, se debe conservar. Me da asco el autobús, en Madriz hay carruajes y las acciones que tengo en la SEAT… ¡Qué carajo! Y ahora van y pretenden pagar a los trabajadores por la dichosa crisis. Aquí, en la Ciudad Condal, no se comen buenos churros, aunque mi discípulo lo intenta. Mis mozos y mozas me tienen abrumado, me comen el bocata en mi magistral clase, me visten como unas mujeres libertinas, me preguntan con palabras grotescas… ¡ Y hasta me lanzan sus hormonas! ¿Dónde está la juventud de antes? Esta pregunta es metafísica. ¿Por qué Quevedo no lo respondió? Tendré que hacerlo yo.”

Iconografia de Santos Aperreados II

ESTUDIANT TIPUS B: l’Anarcopamfletista

Nom científic: retrofuturistum casposum.

Tendències sexuals: Promiscuïtat i pastilla del dia de després.

Animal totèmic: Polls amb gos.

Iconografia bàsica: Flauta i gos petaner. Tot tipus de banderes i símbols malgrat l’anarquisme. Xandall amb obertura als camals per mostrar el rebuig a la cultura higiènica àrab. Aro atorgat pel Déu Macarrus. Ordinador Apple i claus del Mercedes.

Llibres de capçalera: Diccionari de Facundo Cabrales, El capital, Com ser funcionari i antisistema al mateix temps i Tota la Història universal explicada a partir d’una lasca. En alguns casos és possible no trobar llibres al voltant d’aquest sant. Vénen de tradició pamfletària.

Miracles: La tradició els atribueix el poder de convertir la legalitat en il·legalitat, fer reviure l’ “esperit progre” a tots aquells qui el van tenir i han envellit prematurament. A partir de l’oKupació de l’UAP (Univers Autònom Paranormal) la historiografia moderna també li reconeix el miracle de multiplicar els vots i peixos.

Frases o hâdits atribuïts al sant:

• “ Company!!!!!!

• “ Això no es pot dir! Veta la llibertat d’expressió!”
  
  
• “Aquests resultats estan manipulats. No reflecteixen el que havia previst!”
  “Ment oberta maricón!”

• “Et dic que no utilitzis el "jo", utilitza el "nosaltres": Els números sí que poden substituir a les persones”

• “ Els anys que passo a la facultat creixen a raó geomètrica i la meva carrera política ho fa a raó aritmètica”

Confessions conservades: “ Estic nerviós, avui em toca presidir l’assemblea. He fet 50 pancartes, he robat 2 megàfons i he perdut la virginitat per tercera vegada, aquest cop de la amb el sillín de la bici del bicing. És un moment transcendental de la meva biografia ja que arribar a presidir l’òrgan representatiu de tots les estudiantes (utilitzo el femení per ficar-me a la butxaca a les jamelgas) i ses persones que volten per aquí i per allí (ara utilitzo el “ses” i el “allí”[1] per solidaritzar-me amb el concepte de Països Catalans, o hauria de dir Països Catalanes?) i pot arribar a nivells de popularitat del 0’2 %. Més o menys com l’Obama però sense corbata. Crec que està en les meves mans superar l’actuació del fill de Lerroux, que volta per aquests passadissos sense saber el que estudia. Porto 20 anys aquí i no l’havia vist mai! M’inquieta el seu accent andalús, sembla més ranci que el meu tortosí! [(...)][2]”

[1] No confondre amb l’ “allí” de la llengua imperialista espanyola.
[2] Fragment il·legible. Motiu: Taques de tinta de ploma Montblanch.

Iconografia de Santos Aperreados I

Inauguració: aquesta secció crítica no neix amb voluntat constructiva, sinó CORROSIVA. Sí, exactament. Ser capaços de riure amb i de tot, de ser dolents i cruels però simpaticots i alegres al mateix temps. No demanarem perdó per qui pugui sentir-se ofès (avui li toca a un, demà a un altre...no farem distincions però tampoc serem neutrals). Per què no? Perquè sense dret d’ofendre no hi ha llibertat d’expressió, repeteix constantment San Cucufate. I perquè bé, ho considerem un exercici retòric sense voluntat transcendent i absolutament necessari per la nostra salut mental i la de tots els sants. Per qui vulgui compartir un punt d’humor o malícia, la nostra direcció de correu és pública, gratuïta i inofensiva. I per cert, Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia.

-------------------------------------------------------------------------------------

ESTUDIANT TIPUS A: El faraona

Nom científic: Pijus malleficarum.

Tendències sexuals: zoòfil (capaç de fer autofotosíntesi)

Animal totèmic: Gossos fidels, cavalls domèstics i arpies.

Iconografia bàsica: Bufanda clàssica embolcallada al coll, bolígrafs de “la Caixa”, motxileta preescolar i sabates victòria blanques nuclears.

Llibres de capçalera: Mein Kampf para adolescentes, El príncep de Maquiavel, Como faraonizarse y no morir en el intento, Diari de Bridget Jones i Lenguaje del abanico bauhaus.

Miracles: Es diu que va acostar-se a un coix i el va asseure en una cadira de rodes tirada per cavalls domèstics. També se li atribueix el miracle de convertir l’aigua del riu Llobregat en verí.

Frases o hâdits atribuïts al sant:

• “ Alaaaaaa mira aquella de la faldilla lu que semblaaaaaa!”

• “ Millor que t’arrosseguin a arrossegar-te”

• “Per una bona nota chupo el que faci falta!”

• “Emborratxar-se és un fet social, com la immigració”

• “El negre no afavoreix la pell”

Confessions conservades: “ 3 del 3 de l’any del cavall. Em disposo a cavalcar fins al lavabo però m’he deixat les botes de disseny. Porto una compresa amb la il·lusió que m’hagi baixat la regla. Avui tampoc. No ho podré explicar al fotolog. El panchito peruano em porta el pepino facial de la Presley. Té un gust amarg. Com el meu cor. Cal tallar-me mig centímetre de la meva rossa cabellera per no semblar un assembleari d’esquerres i maçó. Estudio Història perquè puc compaginar-ho amb l’alemany. Ara mateix em trobo en procés de traducció dels discursos d’Angela Merkel (Jo també sóc un democristià). Quan em pregunten, aquells imbècils ignorants, per què estudio Història penso: cal reconstruir la meva dinastia, però dic: Recoge las rosas muchacha y clávate las espinas”

Santo Dígame: a títol de perdó

Passa sovint: Internet és un niu de possibilitats i sorpreses. El "poder de la palabra" resulta ser propietat de tots els qui el reivindiquen. Però el "Poder de la Palabra" que apareixia entre els nostres blogs favorits no era el que preteníem, ni de bon tros. Astorats hem quedat -San Cucufate de poc té un atac d'ansietat i a Santa M. Magadalena li han passat mil coses pel cap que ara no recorda- en veure la pàgina web que apareixia amb el link. Demanem perdó per tots aquells que se sentin traïts; aquesta potser els deixarà més satisfets: http://www.epdlp.com/

Abraçades metafísiques a tots i a totes.

Santo Dígame: Nothomb i el plaer

Ens plau inaugurar la secció "Santo Dígame", on diversos fragments de textos, textos sencers, frases anomenades cèlebres, paraules, silencis...donaran sentit a la nostra manera de veure les coses (o no), tot afirmant el nostre dret legítim a ser sants. Comencem doncs, comencem:

Amélie Nothomb

Text de La Metafísica de los tubos

"Desde hace mucho tiempo, existe una inmensa secta de imbéciles que oponen sensualidad e inteligencia. Es un círculo vicioso: se privan de placeres para exaltar sus capacidades intelectuales, lo cual sólo contribuye a empobrecerles. Se convierten en seres cada vez más estúpidos, y eso les reconforta en su convicción de ser brillantes, ya que no se ha inventado nada mejor que la estupidez para creerse inteligente.
El deleite, en cambio, nos hace humildes y admirativos con lo que lo produce, el placer despierta la mente y la empuja tanto hacia la virtuosidad como hacia la profundidad. Se trata de una magia tan potente que, a falta de voluptuosidad, la sola idea de voluptuosidad resulta suficiente. Mientras existe esa noción, el ser está a salvo. Pero la frigidez triunfante está condenada a celebrar su propia insustancialidad.
Uno se cruza a veces con gente que, en voz alta y fuerte, presume de haberse privado de tal o cual delicia durante veinticinco años. También conocemos a fantásticos idiotas que se alaban por el hecho de no haber escuchado jamás música, por no haber abierto nunca un libro o no haber ido nunca al cine. También están los que esperan suscitar admiración a causa de su absoluta castidad. Alguna vanidad tienen que sacar de todo eso: es la única alegría que tendrán en la vida."

Retaule del S.XXI

Ha estat trobat a la UAB un retaule que data del segle XXI. L’autor/a és totalment desconegut/a malgrat que la seva línia ideològica és bastant clara. Tot i que en tenim notícies des de fa una setmana, el retaule estava confiscat per Helena Kirchner, una monja de la ordre dels quantitatius, i custodiat per éssers assemblearis. La redempció té moltes formes.

A partir del dia que fou rescatat, aquest retaule comença a ser objecte de rigorosos i subjectius estudis. Alguns estudiosos afirmen que es tracta d’una nova heretgia educativa i que no és revelada als creients sinó que tan sols cal un grau d’imaginació (imaginons) i un xic de màgia. D’altres prefereixen interpretar al Déu (que modestament queda en un segon pla i per duplicat) com a observador de l’apocalipsi educativa, aquí representada com la crucifixió del seu fill a la terra ( corre el rumor que els apòstols, democràticament reunits, van entregar el cos a una societat de masses impulsiva i carnal).

Agents especials han pogut interpretar tots els personatges que apareixen en el retaule. Nogensmenys s’han trobat serioses dificultats a l’hora d’identificar a la figura femenina agenollada als peus de la creu. La versió que compta amb més adeptes és la que afirma que podria tractar-se d’una companya del crucificat d’origen valencià de la dinastia de Jaume I. Pel que fa la verge, no entrarem en la qüestió tant debatuda en llibres best-seller com el Codi da Ricci sobre la seva sexualitat, però si suggerirem que el film transamerica podria tenir quelcom a veure. No deixa de ser intrigant el gest del personatge que es situa a la nostra dreta: demana perdó? Observa estoicament? O es tracta d’una reacció metafísica davant de la soledat?

La comunitat de fidels que ara reclama la propietat del retaule ha rebut la troballa com una empenta per seguir predicant el retorn del messies en terres universitàriament autònomes després del desengany que va suposar la no resurrecció en tres dies. Actualment aquesta comunitat està sent fortament reprimida en els tribunals inquisitorials de la Santa Facultat de Lletres.

Com passa sovint, la repressió no comporta l’anulació de la doctrina i en la comunitat de fidels perduren els missatges intel·lectuals i antiintel·lectuals del Messies. Per sempre. Si sempre és una paraula impossible, com a mínim durant un temps.